L’educació, més enllà de la instrucció

fotocall34_1
Francesc Oliva

“Jo vaig ser educat per uns pares que eren analfabets”, deia Saramago. “Ells van ser els que em van transmetre els valors i la manera d’entendre el món”. I és que no és el mateix instruir que educar, adquirir coneixements que valors. Els primers són competència de l’escola; els segons inclouen, a més, a famílies i ciutadans a favor d’un objectiu comú: la creació de persones crítiques, autònomes i coresponsables amb el seu entorn.

Tasca difícil, però, aquesta d’educar. La contenció dels pressupostos públics promoguda des d’Europa, i el consegüent desenvolupament legislatiu i reglamentari a nivell estatal i autonòmic, respon a la preocupació de les institucions per limitar els efectes que les iniciatives públiques hi puguin tenir sobre la concurrència empresarial. Així, l’educació corre el risc de convertir-se en una mera transmissora de coneixements, i el mercat, en el gran educador. La clau de volta de l’engranatge no és una altra que afeblir els recursos dels ajuntaments, tota vegada que són els autèntics garants de l’èxit de les polítiques educatives. Valors com la proximitat, la coresponsabilitat i el treball en xarxa les habiliten com les administracions millor situades per assegurar-ne l’equitat, la justícia i la inclusió educativa. Limitar els seus recursos econòmics i competencials és una estratègia precisa (quasi de bisturí) per seguir reproduint de les dinàmiques segregadores i, de retruc, disminuir la qualitat del sistema educatiu públic.

Cal més que mai, doncs, que els ajuntaments manifestin sense titubejos el seu compromís amb l’educació i que els ciutadans es rebel•lin definitivament contra l’eterna cançoneta de la manca de competències: ja no ens val com a excusa. Això sí, es necessita voluntat política, i potser és aquí on rau el problema. Voluntat política per a desenvolupar pràctiques de redistribució equilibrada de l’alumnat, per a acompanyar a les famílies, per a flexibilitzar les ràtios, per a detectar precoçment els alumnes amb necessitats educatives especials o per a desenvolupar plans educatius d’entorn. Cal voluntat (i sospitem que valentia; aquí, doncs, s’agreuja el problema) per repensar la zonificació escolar amb perspectiva de ciutat (i no des d’un individualisme emmascarat sota el dret inalienable de llibertat d’elecció) o per assegurar una oferta objectivament equilibrada en cadascun dels centres escolars, siguin aquests de titularitat pública o privada.

Les eleccions municipals del maig són una bona oportunitat per convertir els ajuntaments en el baluard de defensa de l’educació pública, per apostar per projectes integradors, per visibilitzar la presència d’un problema que no fa soroll, però que existeix: la segregació escolar. Si no ho fem, ens queda una altra opció. Més còmoda, inclús. Llepar-nos les ferides amb els versos del poeta: “On està la saviesa que hem perdut en el coneixement? On el coneixement que hem perdut en la informació?”

Leave a Reply

Your email address will not be published.