Aquest darrer any hem constatat varies coses. Totes crues, molt crues. Que vivim immersos en un sistema capitalista amb poca capacitat reflexiva però, en canvi, amb una capacitat ofensiva immensa, ja no se li hauria d’escapar a ningú.

Mentre tot el que hi ha el nostre voltant ha començat a trontollar amb força, nosaltres sobrevivim per mantenir unes estructures d’una societat que cau a trossos.

Pandèmia. Crisi. Inestabilitat. Incertesa.

Hem ocupat les hores transformant el menjador en oficina, en aula o en taller. Hem creat gimnasos improvisats al passadís de casa o la terrassa en bar de vermuts. I mentre tot canvia, s’han deixat morir milers de persones grans en residències soles, aquelles que han alimentat el sistema durant anys però ara no produeixen i, per tant, fan nosa. D’altres milers de persones han perdut la feina, han sigut desnonades de casa seva o no arriben a final de mes. S’han privatitzat la vida de moltes persones i el sistema sanitari públic –que salva vides gràcies a les seves professionals- és del tot insuficient. Vivim en una crisi –econòmica, sanitària i social- que pot deixar-nos despullats i despullades dels drets més bàsics en qualsevol moment.

Amb aquesta realitat davant, no és legítim dir que “tot anirà bé”. Però el que és clar és que hi ha una altra manera de viure. Per força. I que tot anirà com ho lluitem, tot anirà com ho guanyem.

Davant de tot això, la CUP volem construir una República on tothom, vingui d’on vingui, pugui gaudir dels mateixos drets. Volem construir un futur habitable per a nosaltres, per a la gent i per a tots els qui vindran. Perquè sabem que un país només és pròsper si és lliure. Sabem que les coses es poden fer d’una altra manera: sanitat, educació, habitatge, drets laborals, ecologisme, lluita antiracista, feminisme, referèndum, amnistia per TOTES les represaliades… Drets bàsics al centre de la vida. I vides dignes. Què hi pot haver més important que això?

Ara és el moment perfecte per no oblidar res de tot això quan ens toqui anar a votar.

Ara és l’hora d’obrir un nou cicle. De no sobreviure i prou, de fer que valgui una mica la pena. Aquesta vegada per guanyar i governar-nos amb la dignitat que mereixem!