Resistir és vèncer!

Ja fa uns quants anys que, al voltant de l’onze de setembre, ens trobem per recordar que fa més de 300 anys que les tropes franco-espanyoles van aconseguir, després de més d’un any de setge, la rendició de Barcelona. Poc després, i com a conseqüència d’aquest fet, les lleis i constitucions del Principat de Catalunya eren abolides. És cert que qualsevol interpretació d’aquests fets que parli d’un enfrontament de “Catalunya contra Espanya”, o que faci referència a qualsevol mena de “catalanisme” (llavors inexistent en aquests termes), és presentista, interessada i no fa honor a la veritat. Però és igual de cert que l’estat espanyol de Felip V (avantpassat directe de l’actual rei borbó) va aplicar el dret de conquesta al nostre país i hi va dur a terme una repressió militar, social i cultural llavors sense precedents, donant inici a tres segles d’intents reiterats d’esborrar la nostra llengua, cultura i idiosincràsia; d’eliminar la nostra nació.

La pressió a la qual estem sotmeses les classes populars del nostre país, amb un Estat que utilitza totes les eines per esborrar la nostra cultura i un sistema que ens escanya fins a l’extenuació, fa que, de vegades, sigui molt difícil passar a l’ofensiva i fer créixer una alternativa. És en aquestes ocasions quan la resistència política és indispensable per no perdre els drets conquerits i per mantenir viva la lluita en els moments més adversos.

Això és el que el poble català hem hagut de fer en incomptables ocasions. I és imprescindible que conreem de forma col·lectiva la nostra memòria històrica, per sobreviure i per vèncer, perquè un poble sense memòria no és poble ni és res. 

Lluitar per la memòria històrica no vol dir simplement rescatar elements i testimonis del passat col·lectiu, només per congelar-los en museus, centres d’interpretació o en el paisatge públic, sinó que ha d’implicar també, necessàriament, sostenir, actualitzar i enfortir les lluites dels quals parlen, i que encara ens interpel·len avui. Són nombrosos els exemples de resposta i confrontació contra els estats espanyol i francès, i contra el sistema capitalista, que han tingut lloc al llarg del temps als Països Catalans en general i al Penedès en particular i, el passat 10 de setembre, ens vam trobar a Vilafranca del Penedès per recordar-ne alguns. Aquell dia vam recórrer alguns carrers de la Vila i vam conèixer diverses històries de la mà de companys i companyes de la CUP del Penedès (Subirats, Els Monjos, Sant Pere de Riudebitlles o Vilafranca). Avui, amb aquesta Llavor, volem recordar aquell dia i tornar a fer un petit acte de memòria perquè creiem que cal mantenir viu aquest fil roig de lluita i continuar el combat que tants altres han lliurat.

Els rabassaires: la batalla per la terra al Penedès

Al llarg dels segles XIX i XX, una gran part del camp català —i especialment el Penedès— va estar conreat per petits pagesos coneguts com a rabassaires. Aquests treballadors de la terra no eren propietaris de les vinyes, sinó que les explotaven gràcies a un contracte anomenat de rabassa morta, que permetia conrear ceps a canvi d’una part de la collita, mentre la vinya visqués.

Tot i que hi havia molts tipus de pagesos, al Penedès els rabassaires eren majoritaris en molts pobles, fins al punt que hi havia nuclis on pràcticament tothom ho era. Aquest fet creava una forta identitat col·lectiva i dificultava el control social per part dels cacics locals. A diferència d’altres territoris, al Penedès els rabassaires podien resistir millor les pressions, defensar els seus drets i actuar conjuntament, per exemple, evitant l’acció d’esquirols i protegint el seu model de vida.

El contracte de rabassa morta era font de conflicte: els propietaris volien posar-hi fi tan aviat com fos possible, mentre que els pagesos intentaven allargar-lo al màxim. Una pràctica molt estesa per fer-ho era el colgat i capficat: enterrar una verga d’un cep per fer-ne créixer un de nou, i així allargar la vida de la vinya —i per tant, del contracte. Aquesta estratègia va generar múltiples disputes legals i socials.

A finals del segle XIX, amb l’arribada de la fil·loxera, la vinya tradicional mor i s’ha de replantar amb ceps americans, més resistents però de vida més curta. Aquesta transformació del paisatge vitivinícola es converteix també en una transformació jurídica i social: molts contractes de rabassa es dissolen, però el nom de rabassaire perdura, ara ja per designar tot aquell pagès que conrea terres d’altri, sigui en parceria, arrendament o d’altres formes.

Els rabassaires treballaven terres modestes: de mitjana unes 5 hectàrees —amb prou feines tres per sobreviure. Els homes sovint havien de complementar els ingressos fent de jornalers. Les dones, per la seva banda, eren clau en l’economia familiar: gestionaven l’hort, el lli per fer roba, les gallines, el porc d’engreix, anaven al mercat a vendre, collien, veremaven… El treball femení era polivalent i indispensable perquè el sistema rabassaire funcionés.

Davant les dificultats, els rabassaires van començar a organitzar-se. A partir de mitjan segle XIX es multipliquen les assemblees locals, i a cada poble apareixen ateneus, casals i espais de sociabilitat on es feien festes, però també es parlava de política i es preparava la resistència. Políticament, molts rabassaires se sentien identificats amb el republicanisme federal, i personatges com Baldomer Lostau van fer campanyes destacades a les eleccions de 1893.

La resistència a l’ofensiva dels amos va ser persistent i creativa. Es practicaven accions com la tala d’arbres, el robatori de llenya, incendis de pallisses o cremes de garbes de blat. Sovint s’optava pel silenci col·lectiu davant d’una acció clandestina. Quan apareixia un esquirol, es duien a terme accions de boicot: des d’avisos als botiguers per no vendre’ls res, fins a fer-los la vida impossible. Un episodi especialment conegut és el boicot de Sant Pau d’Ordal de 1893, quan 1.500 pagesos es van mobilitzar per impedir que esquirols contractats entressin a treballar.

Aquest moviment també es va institucionalitzar. Abans de la creació de la Unió de Rabassaires, molts pagesos van impulsar cooperatives agrícoles per fer front a l’especulació i organitzar-se millor. Aquestes cooperatives van ser molt actives al Penedès a inicis del segle XX i van permetre als rabassaires vendre vi conjuntament, comprar materials més barats i obtenir crèdit en millors condicions. Aquest cooperativisme agrícola va ser una eina clau per la supervivència i dignificació del treball rural.

L’any 1922, amb l’impuls de Lluís Companys, es funda la Unió de Rabassaires, un sindicat que aglutinava rabassaires, parcers i arrendataris. Aquesta organització va jugar un paper central durant la Segona República, especialment en la reivindicació d’una llei que protegís els pagesos davant els desnonaments arbitrats pels jutges favorables als propietaris.

Aquesta llei va ser la famosa Llei de Contractes de Conreu de 1934, aprovada pel Parlament de Catalunya, però anul·lada pel Tribunal de Garanties Constitucionals a petició de la dreta espanyola. Aquesta anul·lació va generar una greu crisi política i va empènyer la Generalitat a tornar-la a aprovar. Per als rabassaires, era una reivindicació històrica i la base per garantir el dret a seguir treballant la terra. Malgrat tot, molts jutges continuaven fallant a favor dels propietaris.

Les tensions van desembocar en protestes. Una de les més destacades va ser la vaga del 29 de juliol de 1932, quan els rabassaires van boicotejar el mercat de Vilafranca, van tallar carreteres i van forçar la mobilització d’un centenar de Guàrdies Civils i Guàrdies d’Assalt. Les mobilitzacions es van multiplicar, i els amos van organitzar patrulles rurals per protegir les seves propietats. La repressió, sovint organitzada des de l’Agrícol, va ser sistemàtica: es van dissoldre associacions i es van executar nombrosos desnonaments.

Aquestes lluites no van acabar amb la Guerra Civil, però van deixar una empremta profunda. El moviment rabassaire és un dels episodis més significatius de la història rural catalana: un exemple de com la defensa col·lectiva, la cooperació i la persistència poden plantar cara a l’abús de poder.

Riudebitlles, centre del moviment vaguista internacionalista a Barcelona (juny de 1870)

L’episodi de Riudebitlles està recollit en una crònica del diari La Federación (1869-1874), l’òrgan del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona. Convertit en l’òrgan de la federació barcelonina de l’Associació Internacional de Treballadors, el diari, vinculat inicialment al republicanisme federal, havia adquirit ja des de 1870 una línia obertament anarquista.  

A principis de juny d’aquest darrer any estava tenint lloc una vaga massiva d’obrers paperers de tota la província de Barcelona. El dia 6, a les 10 del matí, s’havia convocat una reunió general extraordinària de vaguistes a Riudebitlles. Les raons de que la reunió se celebrés aquí cal buscar-les en que, juntament amb Capellades, Riudebitlles, d’economia mixta agroindustrial, com gairebé tot el Penedès nord, era un dels nuclis més cèntrics de la província on hi havia obrers paperers vinculats a l’activisme internacionalista. 

El relat de La Federación sobre la jornada ofereix tot luxe de detalls i és en realitat la crònica d’un viatge. A les pàgines del diari es narra la vinguda d’una comitiva de vaguistes barcelonins que agafen el tren en direcció a Tarragona i baixen a Sant Sadurní, trajecte al llarg del qual se’ls uneixen treballadors de Martorell i de Gelida. En el camí de Sant Sadurní a Riudebitlles, a peu per diferents localitats, se’ls van afegint més individus fins a compondre, segons relaten a La Federación, un grup d’unes 200 persones. 

Arribats a Riudebitlles, un grup ampli els està esperant a les afores del poble. Comença la reunió plenària, que consta de dues parts. Una primera part és de caràcter organitzatiu i se celebra a porta tancada. En aquest primer moment, els i les obreres papereres decideixen els següents passos a dur a terme en el marc de la mobilització. D’altra banda, el missatge ha de quedar clar: els i les vaguistes han de presentar una imatge de força i d’unitat davant els fabricants i els balaires, els capatassos de les fàbriques. 

Comença la segona part de la trobada. Les portes s’obren a la participació de la resta de la població i hi entren treballadors i treballadores del camp. No és estrany. Els dos mons estan fortament entrellaçats: molts obrers ho són a temps parcial, sent també jornalers, cosa que seguirà succeint fins moltes dècades més tard. Aquesta segona part és també la més política, de marcatge d’una línia ideològica, amb una clara finalitat d’expansió del projecte internacionalista. S’hi plantegen tota una sèrie de principis vinculats a l’AIT: es llencen lloes al col·lectivisme, a l’emancipació de classe, a la revolució social, es critica mordaçment tota autoritat, es reivindica l’ensenyament de la població obrera i es posa l’accent en aspectes més bàsics de reproducció social i domèstica, com la necessària bona alimentació d’obrers i obreres. Acaba amb una arenga final: «VISCA LA INTERNACIONAL, AVALL EL CAPITAL!», que, segons el diari, és corejada unànimement per tots i totes les assistents. 

És interessant el que ocorre al final de la reunió. Obrers no afiliats a la societat de paperers i, per tant, a la Internacional, demanen entrar a formar part de l’organització. A aquests s’hi sumen una comitiva de pagesos de Sant Quintí que ve a demanar informació per a crear una societat d’agricultors (després, al 1873, n’hi haurà una a Les Cabanyes). 

Aquest és molt segurament l’aspecte més atractiu d’episodis com el que relata La Federación i que té com a escenari Riudebitlles. Si pensem en la Internacional, molt segurament ho fem en una organització llunyana, que comprèn grans figures. En canvi, un breu repàs ens indica com en les nostres comarques hi havia en aquest moment multitud de nuclis associats a la militància internacionalista. L’any 1873, poc després de la reunió extraordinària de juny del 1870, setanta obrers i obreres de Riudebitlles ho estaven a la secció de paperers. Hi havia 22 dones. Una ullada ràpida a les pàgines de La Federación ens indica que podíem trobar nuclis a Les Cabanyes, a Sant Sadurní, a Vilafranca, a Sant Pau d’Ordal, a Lavern, a Terrassola, a Lavit, a Capellades, al Vendrell, a la Pobla de Claramunt o a Igualada. Tota una xarxa territorial que permetia l’impuls i sosteniment de mobilitzacions àmplies com la de l’estiu de 1870. També d’accions de solidaritat. La vaga dels obrers i obreres papereres de la província de Barcelona va rebre el recolzament, també econòmic, de multitud de societats obreres d’arreu dels Països Catalans i de diferents punts de l’estat. 

Aquesta solidaritat es va vehicular també a través d’un aspecte molt necessari i valuós. Diverses comissions de fabricants paperers van acudir a diferents enclavaments de la Franja i del País Valencià, sobretot, a reclutar treballadors per a que fessin tasques d’esquirolatge i reemplacessin als obrers vaguistes. En molts casos aquestes comissions van obtenir un sonor fracàs, com va ocórrer a Alcoi poc després, on l’àmplia campanya de suport desplegada gràcies a aquest teixit territorial va tenir un fort impacte. Les xarxes anaven lluny: centres com el Federal de Barcelona van teixir estretes relacions amb centres com el de Palma, a les Illes. 

Allò que avui dia ens resulta en ocasions quimèric, bastir xarxa, ja no només en clau nacional, sinó també, fins i tot comarcal, a finals del segle XIX s’estava duent a terme i resultava enormement efectiu. Aquesta és molt segurament la lectura necessària avui dia d’episodis de memòria i de resistència obrera, com aquest de Riudebitlles de juny de 1870. I cal repetir-ho: això, en clau organitzativa nacional i en clau organitzativa comarcal. 

Moviment de Defensa de Subirats i del Penedès

Autor: Josep Mata  (Resum presentació Ramon Carbonell) Centre d’Estudis de Subirats (CESUB)

RESUM ACTE 11/09/2024 

El Moviment de Defensa de Subirats i del Penedès va néixer el 1980 com a resposta a dues amenaces per Subirats I la comarca: la possible construcció d’una macro-presó per treure la Modelo i el trasllat de les casernes militars des de Barcelona al municipi. En assabentar-se d’aquests projectes, l’Ajuntament va informar la població, desencadenant la creació del Moviment per la Defensa de Subirats (MDS), que ràpidament va mobilitzar veïns de diferents localitats de la comarca. 

El MDS es va estructurar en comissions, gestionant la recaptació de fons, la comunicació amb els propietaris de les terres afectades i les accions de protesta. Van destacar activitats com la distribució d’adhesius amb un logotip dissenyat per finançar el moviment i la col·locació de pancartes reivindicatives. També van organitzar manifestacions, com la marxa amb gorres de presidiari durant les Fires de Maig de Vilafranca, així com acampades simbòliques als terrenys afectats.

A mesura que la protesta avançava, el moviment va canviar el seu nom a Moviment per la Defensa del Penedès (MDP), ampliant el seu àmbit d’acció a altres problemàtiques de la comarca. Tot i les diverses accions i mobilitzacions, la campanya va concloure el maig de 1981 amb la celebració de la “Jornada contra la presó”, quan es va anunciar que cap dels dos projectes es portaria a terme. A partir d’aquell moment, el MDP va perdre força i va acabar desapareixent.

D’aquest moviment vull destacar

1. La força de la lluita institucional i veïnal fent front comú. 
2. La Defensa ďuna identitat, una cultura I un model de comarca contraposada a interessos aliens al territori I la seva gent.
3. El treball solidari I en xarxa de joves de diferents pobles del Penedès i, fins hi tot, del baix Llobregat .
4. La consciència de formar part de lluites compartides, contra el militarisme I ľimperialisme (OTAN, servei militar),  la lluita ecologista, la lluita pels drets humans (model penitenciari)
5. La festa I la cultura com a part de la Lluita

El Moviment de Defensa de Subirats i del Penedès va deixar petjada a la comarca i ha de formar part de la memòria popular com a antídot a noves I greus amenaces com la MAT, com les àrees logistiques o la fallacia de ľagroparc. També contra la militarització cada vegada mës preucupant I un model de Justícia cada cop més de classe.

“Ni Casernes Ni Presons, ni a Subirats ni enlloc.”

Les dones en la resistència durant la Guerra Civil a Santa Margarida i els Monjos

No podem parlar de resistència sense tenir en compte el paper cabdal de les dones.

L’exemple de Sta. Margarida i els Monjos és clau per entendre que sense elles no hi ha resistència. Durant la segona república i la guerra civil, van jugar un paper important d’autoorganització i de cures que permetien que el poble continués endavant.

A la Ràpita, el novembre de 1931 s’inaugurava l’antiga escola, un projecte iniciat gràcies a Maria Teresa Casas i de Ayxemús qui va cedir gratuïtament els terrenys amb la condició que s’hi edifiqués una escola per als nens i nenes. Es prengueren mesures per millorar l’alfabetització de la població. Una iniciativa important en el cas de les dones, ja que patien els índexs més alts d’analfabetisme. Per primera vegada el dret a l’educació es feia realitat i s’implantava un model educatiu laic, gratuït i basat en els principis de la coeducació.

Durant la guerra, El “Xiringuito”, com es coneixia popularment el local de la Societat Cooperativa Agrícola es va convertir en menjador infantil, on les dones van desenvolupar una tasca clau pel que fa al proveïment, l’alimentació i la cura dels infants. El menjador va estar en funcionament fins al 5 de novembre de 1938, quan un dels bombardejos que arribaren al municipi el va destruir. 

També durant la guerra, algunes dones es van mobilitzar al front de batalla, però sobretot el seu treball es va desenvolupar a la rereguarda creant xarxes de cooperació per la supervivència i sumant-se a la resistència antifeixista. Elles van ser el motor del subministrament d’aliments, roba, higiene, sanitat i assistència, però també van participar en molts altres àmbits com la indústria de guerra i el muntatge d’avions. Aquest és el cas de l’antiga Societat Coral i d’Esbarjo La Margaridoia, habilitada com a taller mecànic per a la construcció i reparació d’avions republicans Polikarpov I-15 Xatos. 

La implicació de les veïnes del municipi també va estar present en la història de l’aeròdrom dels Monjos. El funcionament de l’antic camp d’aviació també va ser possible gràcies a la feina indispensable de les dones del poble que s’encarregaren de l’alimentació o l’acollida del personal que hi treballava, sense deixar de banda les tasques de cura de la família, la llar i les feines agrícoles entre moltes d’altres. 

Sense les dones no hi ha revolució.

(Extret del projecte participatiu “La memòria de totes” de l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos)

L’oblit de la tradició laica a Vilafranca

Les revoltes contra l’Església a Vilafranca no van esclatar de cop el 1936. Venia de lluny, formava part d’una memòria popular arrelada i persistent. Quan comença la Guerra Civil, mentre en molts pobles les esglésies encara estaven dretes, a Vilafranca ja estaven cremades. I això no va ser fruit d’un impuls improvisat, sinó la culminació d’una llarga història de tensió i conflicte entre una part important del poble i l’Església.

La relació entre les classes populars i el clergat havia estat marcada durant segles per la submissió, els delmes i la jerarquia. L’Església no era només una institució espiritual: era propietària de terres, d’immobles i d’un poder social i cultural aclaparador. Exercia, en molts sentits, com un senyor feudal. Per això, quan al segle XIX es va estendre el republicanisme i les idees laiques, Vilafranca es va convertir en un dels punts on l’anticlericalisme va arrelar amb més força.

El 1835 arriben a Vilafranca els ecos de la bullanga de Reus, una revolta amb fort contingut anticlerical. I des d’aleshores, el conflicte es manté viu: a Catalunya hi ha protestes i enfrontaments el 1840, el 1843, el 1909 amb la Setmana Tràgica i durant tota l’època republicana. Això vol dir que en moltes famílies, tres generacions diferents —avis, pares i fills— van participar d’alguna manera en accions contra el poder eclesiàstic.

Aquest clima d’oposició també es va organitzar. A començaments del segle XX es publica a Vilafranca el setmanari El Fructidor, que va de 1909 fins al 1936 i esdevé una eina fonamental de difusió de les idees laiques i antireligioses. En aquest context neix també la Lliga Laica del Penedès, amb figures destacades com Jaume Ferrer i Cabra o Jaume Ferrer i Peralta. La seva tasca topava frontalment amb l’activisme catòlic organitzat a través de grups com Propaganda Cultural Catòlica, Ressorgiment o el Grup Torras i Bages, i amb figures eclesiàstiques influents com el capellà Lluís Urpí.

Amb l’arribada de la Segona República, les tensions es van intensificar. L’Ajuntament impulsà mesures laïcitzadores com la secularització de l’Hospital (1933) o la transformació de les escoles religioses en escoles públiques. Es van prohibir les processons i es van substituir per cercaviles populars. Del 1931 al 1934, la Festa Major es va celebrar de manera laica, amb actes que imitaven l’entrada de Sant Fèlix, però sense cap referència religiosa. La mateixa creu de terme, símbol cristià a les entrades de moltes poblacions, va desaparèixer misteriosament la nit del 16 de juny de 1934.

El punt culminant d’aquesta tensió va arribar el 6 d’octubre de 1934. Aquell dia, després que Lluís Companys proclamés l’Estat Català, a Vilafranca el comitè revolucionari es va fer amb el control del Centre Agrícola (on van penjar les banderes estelada, la roja i negra, la roja i la negra i verda dels Rabassaires). La capella de Sant Joan havia estat convertida en presó. Durant la jornada, es van produir assalts i incendis en diversos locals religiosos: es va cremar la capella de Sant Magí, el convent del Carme i l’església de Santa Maria. Es va intentar fer el mateix amb altres esglésies com la de Sant Francesc o Sant Ramon, però en alguns casos van ser membres d’Esquerra Republicana els qui, armats, van impedir els atacs. 

La resposta del govern va ser contundent: repressió, suspensió de l’Estatut de Catalunya, empresonament de regidors d’esquerres i designació d’un militar com a nou alcalde de Vilafranca. Es van iniciar processos judicials contra 69 persones i s’aprofità el context per desnonar rabassaires i trencar l’organització popular. Però la tensió no es va acabar.

Quan esclata la Guerra Civil, a Vilafranca ja no queda gairebé cap església per cremar. El 30 d’agost de 1936, es fa un acte simbòlic: es recullen imatges religioses de les cases particulars, es col·loca la de Sant Fèlix sobre la pila de fusta i es crema. Durant aquells primers mesos de guerra, són assassinats 42 veïns, entre ells 11 capellans (tots menys un dels de Vilafranca). La majoria d’aquests assassinats es concentren entre juliol i desembre de 1936. En paral·lel, es reconverteixen espais religiosos en equipaments públics: l’església de Sant Ramon passa a ser una escola, el Grup Escolar Francesc Macià.

Els quaranta anys de franquisme que seguiren a la derrota republicana van esborrar moltes d’aquestes històries. L’Església va recuperar el seu poder i el relat dominant va silenciar l’oposició que havia rebut durant més d’un segle. L’anticlericalisme, que havia estat una tradició viva i popular, va quedar reduït a anècdotes. Però mirar enrere ens ajuda a entendre que el conflicte religiós a Vilafranca no va ser cap accident: va ser el resultat d’una lluita llarga per la llibertat de pensament i contra l’abús de poder.

El retrat de la vergonya: Juan Álvarez de Sisternes al saló de plens de l’Ajuntament

El 19 de setembre de 1923, poc després del cop d’estat de Primo de Rivera, l’alcalde de Vilafranca, Joan Hill i Ferret, va ordenar canviar els rètols dels carrers al castellà i va rebatejar el carrer Àngel Guimerà com a La Parellada (més tard, José Antonio Primo de Rivera). També es van suspendre les classes de gramàtica i literatura catalanes organitzades per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i es van clausurar entitats catalanistes com l’Agrupació Nacionalista, el Centre Republicà Autonomista i el Bloc Catalanista, amb els seus diaris Les Quatre Barres, Lluitem! i Avant!. A més, es va prohibir ballar sardanes en públic. La dictadura atacava la llengua i la cultura catalanes i va imposar l’ensenyament en castellà.

Vilafranca va tenir tres alcaldes durant la dictadura, però el que va estar-hi més temps, de 1925 a 1930, va ser Juan Álvarez de Sisternes, membre de la noblesa local i de la Casa de Álvarez-Cuevas. Aquesta família, arribada a Catalunya després de la Guerra de Successió, havia acumulat propietats com el Palau Reial (actual VINSEUM), el Palau Macià i diverses masies i castells del Penedès.

Álvarez de Sisternes no va ser escollit democràticament. Era un representant imposat per un règim autoritari sostingut per l’exèrcit, la monarquia, l’església i les elits econòmiques. La dictadura que defensava atacava el català, els catalanistes i el moviment obrer, inspirant-se en el feixisme de Mussolini. El seu objectiu principal era aturar l’ascens del moviment obrer, que amenaçava els interessos de les classes dominants. Aquestes només van poder aturar-lo a través de la repressió, els assassinats i, finalment, la guerra.

Per als pagesos, rabassaires, obrers i catalanistes de la comarca, Álvarez era la imatge del poder opressor, el rostre local de la repressió política, lingüística i social. Era vist com un enemic clar.

Quan esclata la Guerra Civil el juliol de 1936, Álvarez es trobava a Barcelona. El 3 d’agost, alguns vilafranquins el van anar a buscar i el van portar a la vila. El van empresonar provisionalment en un local al final del carrer Àngel Guimerà (aleshores, La Parellada). Després d’uns vint dies, el van conduir a la carretera de l’Ordal, on li van disparar un tret al cap i el van enterrar en una fossa a Vallirana.

Després de la guerra, les autoritats franquistes van recuperar el seu cos i el van enterrar en un mausoleu dedicat als “caídos por Dios y por España” al cementiri de Vilafranca. Quan va convenir, es va exhumar ràpidament. Durant el franquisme, la plaça davant de Ca l’Álvarez es va rebatejar com a Plaza Juan Álvarez de Sisternes. El 1980 va passar a dir-se plaça de la Constitució, tot i que hi ha qui ha proposat que es digui plaça de la República.

La seva família ha mantingut la seva memòria i ha continuat lluitant per la seva reivindicació. El 1983 van demanar el trasllat del seu cos al Valle de los Caídos, convertint-lo en l’últim enterrat voluntàriament al costat de Franco. D’aquesta manera, el van allunyar definitivament de Vilafranca, del poble que el va odiar i el va fer fora. El seu besnet o rebesnét, en una entrevista a La Sexta l’any 2017, va afirmar que “és el lloc que li correspon”.

I què fa Vilafranca?

El 1947, en commemoració dels vuit anys de l’entrada de les tropes franquistes a la vila, l’Ajuntament va incorporar Juan Álvarez de Sisternes a la galeria de vilafranquins il·lustres. Encara hi és. La seva presència a l’Ajuntament contrasta amb el fet que, en el passat, fos expulsat del poble i afusellat per representar un règim repressiu. Mantenir-lo avui en un espai d’honor és una contradicció i una mostra de la memòria selectiva.

Treure’l d’aquesta galeria, fer-lo fora simbòlicament de la vila, és encara un acte de memòria i resistència pendent. És un deute amb aquells que van patir la repressió que ell va representar. No es tracta només d’un gest simbòlic, sinó d’un acte de justícia històrica.