Ja s’acosten una de les dates més importants per tot vilafranquí i vilafranquina, que és l’esperada Festa Major. Aquesta, està carregada de cultura, folklore i emocions que ens envaeixen durant els cinc dies que dura. Uns dies on les tradicions són l’epicentre de cada acte que es fa i on els costums arrelats al llarg dels anys afloren per portar-les a la pràctica en aquests dies tan esperats. Com alguns diuen, quan s’acaba la Festa Major, comença un nou any.

La cultura popular és o hauria de ser, un acte de catarsi i d’afirmació col·lectiva. Un espai on ens reafirmem com a col·lectivitat i prenem consciència de la nostra identitat. Hem d’entendre, també, que la cultura és un bé que s’ha d’anar construint i cuidant, per tal que sigui una eina que reivindiqui certs aspectes de la nostra vida quotidiana. És el cas de la Penjada d’Estelades, un acte nascut de la clandestinitat, per tal de fer visible una lluita, la independència dels Països Catalans, que perdura fins avui dia i on rep un suport social molt nombrós. Aquest acte és un clar exemple del que la cultura popular pot crear fent front al poder establert, i del que persones anònimes, sense afany de lucre construeixen en un  acte  ben esperat any rere any. Semblaria estrany estar a l’entrada de Sant Fèlix el dia 30 sense les estelades penjades a les torres de Santa Maria, oi?

Però tampoc tota cultura popular a la Vila ha de recaure durant la Festa Major. Tenim altres festivitats, com Sant Jordi, Sant Joan, Carnaval, Sant Raimon, on es posa de manifest la voluntat participativa de les vilafranquines. El cicle festiu de la vila que abasta totes les estacions i la majoria de festivitats pròpies del país constitueixen elements singulars on intervenir en favor de la cohesió social i de l’afirmació nacional. Per desgràcia, moltes d’aquestes iniciatives han estat dificultades per culpa d’un govern que tanca, des de dalt, iniciatives saludables com aquestes, en tenir una concepció purament economicista de la cultura.

Privatitzar l’espai públic, abandonant-lo a la iniciativa privada, convertir aquests actes col·lectius en elements de màrqueting, ha estat una constant del govern de Vilafranca aquests últims anys. Una mentalitat que només contempla la cultura com una eina per assolir el lucre privat i negant-li la capacitat transformadora, convertint al veí o veïna en elements decoratius o en el pitjor dels casos en consumidors sense capacitat d’intervenir.