L’historiador Ferran Gallego afirma que, entre moltes altres coses, el feixisme és un sistema de depuració permanent de la comunitat (la pàtria, la nació, l’imperi, la raça… segons el cas). Des d’aquest punt de vista, aquesta ideologia parteix d’una forma de nacionalisme essencialista que defineix els estigmes de l’exogrup (“els altres”) i traça una línia divisòria entre les vides que formen part de la comunitat (i, per tant, són dipositàries de drets) i les que no.

Des d’una perspectiva més àmplia, però, i més enllà d’aquesta espina dorsal de la ideologia feixista, històricament es pot argumentar que els moviments i grups feixistes són, també, l’eina de les classes dominants quan l’Estat liberal els falla, quan es mostra feble, dubitatiu o incapaç a l’hora de defensar els seus interessos. És aquí on convergeixen els objectius dels feixistes (la defensa última i violenta de l’essència-nació) amb els de la classe capitalista (la defensa de la propietat privada i dels mecanismes d’explotació i apropiació del treball).

Trobem prou exemples d’aquesta aliança reaccionària en el context convuls d’entorn el 1920, amb el govern socialdemòcrata de la incipient República de Weimar servint-se dels paramilitars voluntaris, ultranacionalistes i anticomunistes del freikorps (germen del futur partit nazi) per reprimir salvatgement la Revolució Espartaquista el 1919; o quan, a la Itàlia de 1920, allà on els moviments populars i socialistes impulsaven polítiques de millora de les condicions de vida de jornalers i pagesos, els camises negres destrossaven amb molta violència les xarxes de suport mutu i els espais comunitaris a la Vall del Po, assignant petites parcel·les de propietat cedides pels terratinents a aquella pagesia que els donés suport (i, en tan sols dos anys, Mussolini ja s’havia fet amb el poder).

Actualment, les polítiques de caire feixista segueixen el mateix patró tot i que adaptades, i sovint limitades, als nous contextos. Fa poques setmanes es va confirmar a la mateixa Itàlia, cent anys després, el triomf electoral de l’hereva de Mussolini, Giorgia Meloni, amb un discurs netament racista i un programa que, tot i vendre’s com a “antisistema”, no qüestiona cap aspecte estructural del model econòmic neoliberal. Molt més a prop de casa nostra, però, i fins i tot obviant elements tan clars com la versió espanyola dels Fratelli d’Italia que és VOX (o la catalana que encarna el nou FNC), també trobem exemples, potser més subtils en aparença, d’aquestes qüestions.

Si parlàvem del feixisme com a eina útil a les classes dominants per salvaguardar la propietat, revestint-se d’un discurs ultranacionalista i agressiu, només cal veure l’ús que fan rendistes, grans propietaris immobiliaris i fons voltor de l’empresa paramilitar Desokupa, amb importants vincles amb nombrosos grups d’ultradreta, que es dedica a executar desnonaments extrajudicialment, exercint una violència enorme. Amb l’amenaça latent d’aquests nous grups de “camises negres” de la patronal immobiliària i el rerefons de la campanya mediàtica de desinformació sobre les ocupacions que ja fa força anys que vivim, a Vilafranca, polítiques neoliberals i excloents com la negació sistemàtica del padró a les persones migrades acaben sent funcionals als plantejaments feixistes, perquè serveixen precisament per traçar aquella línia divisòria entre la comunitat i “els altres”, entre els qui tenen drets (per exemple, a l’habitatge) i els que no.

Així doncs, no cal que el feixisme es vesteixi d’uniforme i organitzi desfilades militars i cremes de llibres per seguir sent-ho, ni tampoc cal “ser” feixista per acabar assumint-ne els marcs discursius i, fins i tot, impulsar polítiques properes al feixisme. S’acosta el 12 d’octubre, el clímax anual a Espanya d’aquella exaltació agressiva, reaccionària i excloent de la comunitat (“el día de la raza”, que reivindica l’origen genocida de l’imperio) i, als Països Catalans, al feixisme se l’haurà de combatre com sempre als carrers, amb autodefensa antifeixista, feminista i antiracista; però també donant suport al Sindicat de Llogateres i al moviment per l’habitatge en general; així com també a les institucions, lluitant per generar polítiques socialistes i rupturistes que garanteixin, per a tothom sense excepció, tant la totalitat dels drets com la garantia material per a poder-los exercir.