Em ve al cap, i perdoneu la memòria, una pel·lícula on una dona, Michelle Pfeiffer, intenta conciliar la seva vida laboral amb la cura d’uns nens. Abans d’una reunió, exhausta, es canvia enmig del carrer una brusa tota bruta per una samarreta infantil que treu d’una bossa enorme que arrossega. Així em sento jo com a mare treballadora de classe popular. Atropellada per un concepte que tenim mal entès i que anomenem conciliació familiar.

Una veritable conciliació familiar ha de garantir el repartiment del temps de manera equitativa entre el treball productiu i les tasques de cures, i a més, potenciar un espai de participació de la dona dins la societat. Aquest model difereix de l’actual, on el sistema econòmic i polític delega a la intimitat i a l’invisible les tasques domèstiques, reproductives i de cures, que normalment recauen en aquelles amb menys poder (adquisitiu), les dones. I en les classes benestants,  «s’externalitzen» en treballs infra assalariats, irregularitzats i precaritzats, també ocupats per dones.

La crisi sanitària i la necessitat del distanciament social han evidenciat el repartiment desigual de les tasques de cures. I un mercat laboral majoritàriament heteropatriarcal ha expulsat la dona a l’àmbit domèstic i al seguiment educatiu dels menors. Així doncs, les dones de les classes populars som qui hem perdut més llocs de treball, hem empobrit més o hem accedit en major nombre al teletreball.

La «nueva normalidad» no aporta cap nou paradigma si no va lligada a la pràctica de polítiques que posin la vida al centre, com: invertir en sanitat, en assistència social o en educació, impulsar la Renda Bàsica, o garantir l’habitatge, l’aliment i els subministres bàsics. Tot el contrari, un desconfinament orientat exclusivament a la reactivació econòmica està posant de manifest que les solucions per a la dona són un binomi, o nous trucs d’equilibrisme per conciliar vida laboral i familiar o de nou desaparèixer del mercat laboral. I tant l’una com l’altra ens aboquen a veure com desapareixen els nostres somnis, les nostres aspiracions.

Que no ens robin la vida!