Heu buscat mai pis de lloguer a la vila? Heu estat de lloguer, se us acaba el contracte i no us el renoven? En renovar el contracte us volen apujar el preu del lloguer de manera desmesurada i abusiva? Sou joves i us és impossible emancipar-vos a Vilafranca? Per què s’apugen els lloguers si no s’apugen els nostres salaris?

Aquestes situacions i preguntes recurrents omplen el dia a dia de moltes més persones que les que imaginem. Som moltes les que hem de deixar els nostres pisos perquè no podem fer front als preus de lloguer actuals. Jo mateixa, fa una dies, vaig haver de deixar el meu pis perquè en acabar el contracte m’augmentaven el lloguer per sobre de les meves possibilitats. Els lloguers s’estan disparant a Vilafranca -i arreu-, i moltes tenim problemes per accedir-hi. Qui digui el contrari, deu viure en una altra realitat, però segur que no és la de la majoria.

No ve de nou que afirmem, doncs, que la manca d’habitatge de lloguer a preus assequibles i a l’abast de la majoria és un problema arrelat i a l’ordre del dia en aquesta vila. Sense anar més lluny, i segons dades del mateix Ajuntament, la meitat dels joves de Vilafranca no es poden emancipar, i els preus dels lloguers són inassumibles per a totes aquelles que cobrem al voltant de 1000€.

El 2007, la bombolla del preu de l’habitatge ens va portar a una crisi que encara patim, no s’ha resolt, i ara està situada en el règim d’habitatges de lloguer. És evident que el govern de Vilafranca no va ser prou previsor davant aquesta situació, i, per tant, ens trobem immerses en una crisi d’accessibilitat que afecta a moltes persones de la vila.

L’augment de preus de lloguer és una problemàtica generalitzada arreu del país, per això també té efectes desastrosos per les vilafranquines, especialment les joves. Sabíeu que els experts en l’àmbit recomanen no destinar més del 30% dels ingressos personals al lloguer d’habitatge? La mitjana de preus de lloguers a Vilafranca ronda els 510€. Com és possible pagar aquests lloguers si la majoria de les persones som mileuristes? Com és possible pagar un lloguer la mensualitat del qual és més de la meitat del teu salari? El Salari Mínim Interprofessional del 2018 se situa als voltants del 735,90 euros, ja em perdonareu però no em surten els comptes.

Que moltes persones no puguem afrontar els preus dels lloguers a la vila no és un problema individual, sinó un problema col·lectiu. El sistema econòmic en què vivim no permet posar les vides de les persones al centre de les accions polítiques i socials, sinó que hi situa els interessos econòmics en benefici d’uns pocs. La realitat és que l’accés a l’habitatge s’insereix en la dinàmica del lliure mercat, és a dir, que l’habitatge no és protegit ni regulat des de les administracions ni des de les seves polítiques, no per manca de possibilitat sinó de voluntat  política. No es regula com quelcom necessari pel desenvolupament de la vida normal de les persones i de les comunitats, sinó que es tracta com un producte de mercat més, que es compra i es ven, se’n fa negoci, que és més barat o més car segons la llei de l’oferta i la demanda, i segons gust de la propietat. Nosaltres li diem casa, ells li diuen actiu, inversió, benefici. Per ells és mercaderia, per nosaltres necessitat.

Davant aquesta crua realitat ens trobem que el govern sociovergent vilafranquí posa fre a tota política d’habitatge que es proposa des de la CUP. En aquest cas, en el ple municipal passat, la CUP demanàvem la reobertura de l’Oficina Local d’Habitatge com a espai únic i de referència per a la ciutadania. Eina que ha de garantir tot tipus de drets d’accés a l’habitatge i fer front a la situació d’emergència residencial en què ens trobem. Aquesta proposta va ser denegada pel govern sociovergent, que sembla que no ho veu necessari. Des de la CUP denunciem que des de l’Ajuntament no es treballi prou en la defensa efectiva de les persones a poder exercir el seu dret a una llar, quan viure vol dir -també- tenir un sostre digne.

Com en molts casos, desenvolupar polítiques fermes des de l’Ajuntament que vetllin per garantir certs drets bàsics, és només qüestió de voluntat política. I tenim feina, molta feina per fer. Calen canvis, eines i impulsar transformacions. Cal fer visible i pública una problemàtica com aquesta per tal de seguir-la abordant. Calen accions. Calen actuacions concretes. I cal, sobretot, voluntat de canvi.

On l’administració pública no tingui voluntat d’arribar, hi haurem d’arribar la pròpia gent. Organització popular -en sindicats de llogaters o cooperatives d’habitatge, per exemple- per fer front a una realitat que tenim el deure de transformar. Aprofitem la força de la gent que -camí de la República- ens brinden aquests moments de ruptura. No tot el que abordem es pot canviar, però no canviarem res fins que no ho abordem.

Em sembla, doncs, una proposta de mínims demanar que tothom visqui una vida digne sota un sostre digne. L’habitatge, que hauria de ser un dret com una casa, és ara un privilegi. I en aquesta Vilafranca gris, hem tocat sostre.

Laia Santís | Regidora de la CUP a l’Ajuntament de Vilafranca | Abril de 2018