La Mireia Redondo iniciava l’article sobre el 8 de març, dia de les dones treballadores, “Continuem”, dient que “ens hem de seguir entossudint en continuar lluitant” i l’acabava remarcant que “la lluita no s’atura perquè sempre hem estat al lloc on hem d’estar, el d’empènyer i d’avançar”.

I és això companys i companyes, batallar, empènyer i avançar, entendre el feminisme des de l’anticapitalisme i l’antipatriarcat, des d’on pren sentit lluitar contra un ordre establert de coses que no ens agraden, amb uns interessos econòmics i polítics concrets que no ens respecten, contra una organització social determinada i determinista, unes relacions socials basades en la injustícia i les desigualtats, en uns privilegis de classe, gènere i lloc de procedència que no són casualitat, i ens hem de fer fortes si pensem que les podem canviar, desobeir i construir-ne de noves.

Construir una altra manera de viure és molt necessari per la majoria de nosaltres, una altra organització social, unes altres relacions, un altre sistema productiu i reproductiu, una altra gestió del temps, una altra concepció de l’espai, d’allò públic, social i comunitari, que responguin interessos col·lectius, humans i de benestar per a tothom.

Aquesta és la lluita, la lluita del feminisme i la reivindicació que cada dia és 8 de març, que lluitem cada dia per construir un altre model social i econòmic, que hi puguem viure i treballar dignament totes, sense malestars ni patiments, és una batalla constant, de pràctiques quotidianes i en tots els àmbits de les nostres vides, tant personals, de parella, familiars com laborals o socials; cada dia batallem per construir una societat no patriarcal. Voler canviar aquestes relacions i pràctiques diàries perquè siguin no patriarcals i no masclistes, per tant esdevinguin feministes és la lluita quotidiana. Ens volen fer creure que el malestar i el patiment en què es basa la societat actual per ‘sobreviure-hi’ és ‘normal’ i no hi ha una altra manera. Prou masclismes, violències, agressions, assassinats, explotacions, submissions ni privilegis.

Aquesta lluita és responsabilitat de tots i totes, és tant engrescadora com dura, es posa en joc molts interessos i privilegis; molts canvis i transformacions, de vides, entorns i de nosaltres mateixes. La lluita, a banda de ser una qüestió personal, de coherència i manera de viure, ha de ser un exercici col·lectiu, una manera d’entendre el món. Hauríem de voler construir col·lectivament una societat justa i igualitària en el sentit que el teu sexe-gènere no et doni uns privilegis i poders o submissions i rols determinats i que determinin la teva posició i expectatives a la vida.

Aquest passat dissabte a Vilafranca vam fer un exercici, la Laia Hernàndez l’anomenava de “justícia històrica”, una taula rodona que va posar de manifest que la lluita feminista té molts anys de trajectòria al nostre territori, és una lluita incansable com imprescindible, ha sigut canviant i molts cops invisible. Conèixer les nostres precedent d’anys de lluita feminista, un acte de reconeixement mutu, construir referents, indubtablement, ens fa més fortes. Va ser eufòric, la Maria Ferrerons fent referència a l’acte deia “crec que la majoria vam sortir amb el somriure posat a la boca”, perquè ens vam visibilitzar, reconèixer, i adonar de la constància d’aquesta lluita, que ha perdurat en diferents generacions, era el somriure de la revolta.

Article de la Marta Raventós

8 de març de 2016