OPINIÓ | EL DECRET DE MENJADORS O EL DECRET DE L’ESPAI DEL MIGDIA?

Han hagut de passar vint-i-dos anys perquè ens encolomin un altre Decret de Menjadors -de moment, només un esborrany- que, tot i que necessari, està prenent la forma d’un nou ariet neoliberal. De fet, si algú hagués pres la molèstia de passar per davant d’una escola pública entre dos quarts d’una i les tres de la tarda, hauria vist que els alumnes juguen, s’avorreixen i es barallen. És allò que els pedagogs en diuen «l’autogestió del temps lliure» i «l’educació en el conflicte»). Està clar que mengen, per descomptat, però també que fan moltes altres coses. Per tant, tot sembla indicar que seria més acurat que parléssim d’un Decret de l’espai del migdia, no merament del menjador.
Però no ens quedem en la superfície. No malpensem perquè sí. Potser és només un problema del títol. Potser al decret li passa com a algunes grans pel·lícules. Hom recordarà Con la muerte en los talones o Con faldas y a lo loco, per posar només dos exemples: malgrat una traducció nefasta, són autèntiques obres d’art.
I, de fet, segons com es miri, el Decret també ho és, una obra d’art, però de terror. Per què sinó s’entesta a limitar un espai de dues hores i mitja en el mer fet de menjar? (I encara ni això, perquè el Decret no és més que un catàleg de vaguetats que únicament concreta qui sí -i sobretot qui no- ha de gestionar el servei de menjador.)
La proposta del Departament és nítida i clara: cal sotmetre els menjadors escolars a la Llei de Contractes Públics i adjudicar-los al millor postor (si fos més atrevit, diria que «al millor voltor»). Ho ha dit el Director General d’Atenció a la Família: «es mouen molts diners i cal seguretat jurídica». Però el que està dient realment, i no cal passar-ho per la traductora, és que «cal blindar la privatització del servei». Està clar, doncs, que el Conseller Bargalló no és ni Hitchcock, ni Billie Wilder: Ningú no és perfecte.
L’únic mèrit de la Conselleria d’Ensenyament ha estat posar d’acord a tothom -mèrit que segurament no farà sentir orgullós al conseller- en què cal aturar el Decret immediatament, cal convocar als actors de la Comunitat Educativa i cal consensuar un marc integral del temps del migdia.
I per què?
PERQUÈ no podem permetre que caigui en mans privades la gestió del temps del migdia, ja que és un espai que ocupa un terç de la jornada escolar i que conté un valor educatiu incalculable pels seus valors en la socialització, el treball en favor de la igualtat de gènere, la relació entre grans i petits, l’alimentació, la resolució de conflictes i l’autogestió del temps.
PERQUÈ si volem que l’educació esdevingui un dels pilars fonamentals del país i sabem que el temps del migdia és un dels que té major valor educatiu, no s’hauria de consensuar un projecte transformador on hi participin les AMPA, els claustres i uns treballadors del sector com a funcionariat reconegut?
PERQUÈ si no abordem el temps del migdia de forma compartida, perdrem tots plegats una nova oportunitat per combatre la segregació escolar -tan arrelada, tan vergonyosament silenciada en els nostres municipis- i aprofundir en el dret real a una escola inclusiva.
Per la seva banda, el Decret tipifica el temps del migdia com a complementari, i no ho fa per casualitat. De fet, aquesta és la clau de volta, la fórmula dissenyada perquè deixem de pensar en el temps del migdia com un espai que ocupa 400.000 alumnes i 2 hores i mitja al dia, i, com qui no vol la cosa  -i sota la lògica mercantilista del Decret-, modulem el discurs envers la gestió privada del temps del migdia -altrament conegut com a Decret de Menjadors-. Les xifres no són menors: 400.000 menús que generaran 422 milions d’euros a l’any i que, per la via de la Llei de Contractes del Sector Públic, aniran a parar a mans de les grans empreses multiservei -«oligopolis dels grans grups del sector del càtering», segons la FAPAC-. Estem parlant de noms com EUREST, Valoriza (de la constructora Sacyr), SERHS, Serunión, ISS (de Goldman Sachs) o CLECE (de l’insigne president d’un club de futbol cuyas glorias deportivas campean por España) que, reconvertides en empreses multiservei que provenen del sector immobiliari, financer i de la construcció, gaudeixen d’una regulació especial per abaratir costos laborals i rebaixar la qualitat del producte i el servei.
Quina és l’altra cara de la moneda? Com gairebé sempre, la dels exclosos, la dels silenciats. Blindant les privatitzacions, el Decret exclou expressament a les AMPA, que han garantit la qualitat educativa i alimentària millor que qualsevol licitació pública, i a les petites i mitjanes empreses del sector, que donen ocupació a 20.000 treballadors, formen part del model bàsic de la nostra economia, i a les que resultarà impossible accedir al repartiment de menjadors per la via de grans lots.
En definitiva, que les famílies seguiran pagant el servei, però ara ja no tindran res a dir.

Leave a Reply

Your email address will not be published.