Avui, mentre caminava per Vilafranca, m’he adonat que hi ha coses inanimades que acabes estimant i fent teves en certa manera: la plaça de Santa Maria o de l’Oli, la Festa Major, les terrasses amb aquest brogit de vida ressorgida després del confinament…
Com cada matí, m’he trobat al Raimon. Porta la seva filla de la mà, una princeseta amb un problema de cor. La il·lusió del Raimon era i és donar una vida millor a la seva família, i treballa de valent a les feines que li van sortint, encara que des de la crisi de 2008 tot és més difícil. La seva dona neteja cases, no s’hagués imaginat mai que al acabar la facultat li seria tan difícil trobar una feina.
En Raimon em saluda, està preocupat perquè ha estat moltes setmanes sense treballar pel maleït confinament. Em diu que fa dies que els adults mengen ben poc perquè així la seva filla tingui més àpats.
– Però en ple segle XXI, com és possible? – li comento.
Ell ajup el cap per a no mirar-me als ulls, està avergonyit. – No em queden diners – diu.
Un silenci abismal s’obre entre nosaltres.
– I no et poden ajudar des de l’ajuntament?
Si la frustració té rostre ben segur és el del Raimon.
El cas és que malgrat que porta més de tres anys a Vilafranca, li ha estat impossible empadronar-se. La crisi es va endur tot el que tenien i ara viuen en un habitatge que van endreçant de mica en mica, però com que no són els propietaris i no tenen un contracte de lloguer els neguen el padró. Per tant, no poden accedir a cap ajuda social, ni al rebost solidari, i fins i tot els amenacen de treure’ls la seva filla!
No entrar al padró municipal implica no ser veí d’aquesta vila perquè és gràcies al padró que es concedeix aquest dret. Tot i que porten anys aquí, cada dia saluden els seus veïns i veïnes i els ajuden en allò que poden, i la dona endreça la casa d’un d’aquí de tota la vida, no existeixen, són invisibles. Són una família com la teva o la meva, ni són delinqüents, ni volen aprofitar-se del sistema, només aspiren a un futur millor per a la seva filla.
No tenir el padró barra el pas a drets que les nostres lleis protegeixen i reconeixen. I encara que és una obligació i un deure tant del ciutadà com de l’administració, sembla que aquesta darrera ho incompleix molt sovint. Que el dret a empadronar-se no sigui una cursa d’obstacles!
Leave a Reply