Vaig ser estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona. El meu primer any va ser el de ‘tornen els grisos’, gener de 1999 quan la policia nacional espanyola va assaltar el campus de la UAB, per una visita de l’Aznar i amb intenció de silenciar i reprimir les protestes contra les seves polítiques de dretes i neoliberals, van envair la universitat de furgonetes i escopetes de la policia.

Tots els meus anys universitaris van ser anys de lluita estudiantil, a través de les assemblees de facultat i de la participació activa a organitzacions estudiantils de l’esquerra independentista (Alternativa Estel) i feministes (Dolça Lluita). Defensàvem una universitat pública, catalana i de qualitat, entenent de qualitat feminista; no ens agradava la mercantilització de l’ensenyament i de l’educació, veiem com cada vegada més aquesta estava enfocada als interessos del mercat i del capital; lluitàvem contra les reformes conegudes com a Procés de Bolonya per esdevenir Espai Europeu d’Ensenyament Superior, enteníem aquestes reformes emmarcades en una progressiva política de privatització de l’ensenyament superior i precarització del món laboral. Tallàvem autopistes, carreteres, ferrocarrils, ens manifestàvem a les diferents ciutats, ens tancàvem al Rectorat, fèiem acampades, pancartes, dinars populars, jornades de lluita, cercaviles reivindicatives, etc., ens organitzàvem i decidíem, eren les nostres mesures de pressió, no en teníem d’altres, eren aprenentatges de lluita, de fer-nos escoltar, de reivindicar, ens sentíem part activa d’aquell sistema, érem estudiants, protagonistes, malgrat això s’estaven gestant canvis en el sistema educatiu i en l’ensenyament sense nosaltres, sense tenir en compte la veu dels estudiants.

Per tota aquesta trajectòria i de compromís en el moviment estudiantil, vaig viure amb tristesa i indignació el ple de dimarts a Vilafranca del Penedès, va ser una vergonya veure com regidors i regidores, representants de partits suposadament d’esquerres, tombaven la moció presentada per la CUP en solidaritat a les 27 persones (25 estudiants, 1 membre del professorat i 1 del pas) que es veuen immerses en un procés judicial per mobilitzar-se en defensa de la Universitat pública, en defensar els seus drets com a estudiants, com a professores i com a treballadores, per reclamar a l’equip de govern de la UAB complís amb els compromisos aprovats al claustre. Sí, això, la tancada al rectorat reclamava que l’equip de govern complís amb els acords. Acords com la reducció de taxes universitàries, la implementació d’ajudes pel transport públic o la retirada d’expedients contra estudiants que s’havien mobilitzat anteriorment. 27 persones que encaren penes entre 11 i 14 anys cada una i 400.000€ de multa entre totes. Vergonya per qui es va abstenir, ERC i VEC, en la moció en solidaritat a aquestes 27 persones. Qui va votar en contra ja no em sorprèn, no seria una anomalia segons els seus ideals polítics i socials.

Per una universitat pública, gratuïta i popular!

Per l’aturada d’aquest procés de persecució i escarment polític.

Perquè som lluita, som mobilització i som resistència i solidaritat, perquè som 25, 27 i moltes més!