Ens volen emmordassats

Blanca
Blanca Rivas

Quan pensem en una mordassa ens ve al cap aquell objecte que tapa la boca i impedeix obrir-la. Per tant, impedeix parlar, manifestar-se i/o expressar-se. Així és com s’ha conegut popularment la nova Llei de Seguretat Ciutadana (la LO 4/2015, de Protecció de la Seguretat Ciutadana, per a qui en vulgui llegir el text). Aquesta llei, després de més d’1 any de tombs i algun que altre canvi poc substancial, va entrar en vigor l’1 de juliol del 2015, amb els vots només del PP i l’oposició de la resta de partits.
Només una disposició de la llei, que es veu que no podia esperar, va ser aplicable a partir del dia següent de la seva publicació, és a dir, l’1 d’abril del 2015. Aquesta regula la possibilitat d’impedir l’entrada irregular de persones a les fronteres de Ceuta i Melilla.

Aquesta llei està envoltada de polèmica. De fet, l’anterior llei, la que substitueix, la LO 1/1992, de 21 de febrer, ja va comportar debat, rebuig ciutadà i alguns articles van ser declarats inconstitucionals. La llei de 1992 va ser coneguda com la llei Corcuera, pel ministre que la va encapçalar, o com a “llei de patada a la porta”. Aquesta permetia, per sintetitzar, a la policia i als cossos de seguretat entrar a un domicili sense autorització judicial. Part que va ser declarada inconstitucional.
Altres conductes però van acceptar-se constitucionalment i també socialment. Han legitimat situacions que ja són irreversibles (identificar-se davant l’autoritat, els escorcolls, … ).

I és que el concepte de seguretat ciutadana, amb l’excusa de protegir-nos els uns dels altres i fer-nos viure en un ambient de seguretat, s’utilitza per “castigar” conductes i/o comportaments que sovint tenen a veure amb la defensa dels drets i les llibertats, amb la llibertat d’expressió i manifestació, … Ans al contrari del que diu voler el text, que és protegir-ne el seu exercici.

Alguns dels exemples més polèmics d’aquesta llei són els que han aprofitat per penalitzar actes o conductes que s’han dut a terme per la ciutadania arrel de la situació actual. Per exemple, es preveuen com a faltes administratives greus les manifestacions davant del Senat, el Congrés i les assemblees autonòmiques, tot i no estar reunits (que recorda als fets del Parlament) o l’ impediment a qualsevol autoritat l’exercici legítim de les seves funcions en el compliment de resolucions administratives o judicials (que multa les accions davant dels desnonaments).

També preveu i amplia moltes conductes relatives a les manifestacions: manifestacions no comunicades, l’escalada a edificis, els canvis de recorregut, … i moltes altres per “protegir la integritat dels agents”.

Per últim, no podem obviar que els procediments administratius són molt menys garantistes, ja que són iniciats i resolts pel mateix òrgan o superiors i amb la presumpció de veracitat dels cossos de seguretat com a primordial. A més, només hi ha possibilitat de revisió de les sancions si es recorre fins arribar a la via judicial. Que tampoc es garantia de res.

No podem sinó oposar-nos a aquesta manera de plantejar de la seguretat ciutadana. Una manera que no protegeix ni garanteix cap dret, sinó que ans al contrari, els restringeix i sanciona conductes que són del tot legítimes.

No podem sinó fer allò que estem acostumades a fer … desobeir!

Blanca Rivas Roigé. Jurista i militant de la Cup.

Leave a Reply

Your email address will not be published.