Aquest dimecres, la secció sindical de la I-CSC de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès va organitzar una xerrada amb en Toni Barbarà, metge jubilat i membre de Dempeus per la Salut Pública, col·lectiu del qual n’és secretari. Una part del grup de salut de la CUP de Vilafranca vam poder assistir a la xerrada i gaudir i aprendre de la crítica desacomplexada al sistema neoliberal i la seva intromissió al sistema sanitari públic i d’una necessària reflexió sobre el concepte de salut.

Hem volgut publicar un intent de síntesi de la xerrada amb la intenció de compartir una informació, i alhora formació, del tot imprescindible, aportar de pas un granet de sorra a la conscienciació i, sobretot, per fer una crida a la mobilització en la lluita per la salut i el sistema sanitari públics.

Abans que res, demanem disculpes pels possibles errors que hi puguin haver en les anotacions i animem als lectors a fer les correccions i aportacions que cregueu necessàries. Som-hi:

La xerrada va començar amb un petit resum sobre la cronologia de les mobilitzacions dels últims anys en l’àmbit de la salut. Així, Dempeus té antecedents directes en la ILP de la fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica (SFC) que es va gestar als voltants del 2007-2008. Es va aprovar per aclamació, però dos dies més tard s’informava que no hi hauria recursos per implementar-la. Un aspecte rellevant de les diverses malalties i síndromes de fatiga crònica, sensibilitat química, etc, és que 4 de cada 5 afectats són dones, i el motiu no és hormonal, com molts podrien pensar, sinó que es tracta d’un tipus de malalties amb un clar biaix de gènere degut a la major exposició de les dones a tòxics (com els dels productes de neteja).

En aquest sentit, el Toni va reclarcar moltíssim la desigualtat de gènere que hi ha en la salut i la sanitat, ja que les dones tenen una salut pitjor i són més mal ateses, fet pel què reclama que cal un abordatge específic d’aquesta problemàtica.

Poc després, començaven a aparèixer una sèrie d’eufemismes al voltant dels quals el Toni va estructurar la xerrada, com els de “copagament” (repagament), “derivacions” (privatitzacions), “retallades” (destralades) o “consorcis” (conxorxes), i respecte els que va insistir molt en què cal distingir aquests eufemismes, assenyalar-los i denunciar-los.

En aquell context amb la proposta de copagament, pilotada per la Marina Geli, neix Dempeus per la Salut Pública i fan una crítica a aquest primer eufemisme deixant clar que es tracta d’un repagament: es proposava l’euro per recepta, el “copagament” dels medicaments i hi havia el cèntim sanitari de la benzina, tot plegat, juntament amb els impostos que ja paguem i que, per tant, feien que poguéssim repagar la sanitat fins a més de 4 vegades.

* En el cas de l’euro per recepta, la lluita va acabar en victòria, però val a dir que per una qüestió formal com va ser el motiu final que les autonomies no podien aplicar-lo.

Un apunt d’aquella època per al futur en què el Toni va conèixer l’actual conseller de salut Toni Comín, aleshores al costat de les mobilitzacions: el descriu com una persona amb més habilitats comercials que en Boi Ruiz, com saber escoltar, però també la de saber posicionar-se molt bé en l’esfera política en tot moment, cosa que genera molts dubtes sobre quina serà la seva tasca, dubtes que han quedat totalment confirmats per les primeres declaracions del nou conseller en què ha defensat el sistema mixte (público-privat) sanitari.

Un altre eufemisme, doncs: la col·laboració público-privada. En paraules textuals d’en Toni, “no es tracta d’una col·laboració, sinó de parasitisme, ja que la relació no és d’igualtat, sinó que en aquesta relació el sector privat utilitza o es queda recursos públics per treure’n beneficis propis”

Respecte les definicions de salut, el Toni es queda amb la que concep la salut com una situació BIO-PSICO-SOCIAL, cosa que implica que la salut de les persones depèn també d’una societat saludable: “no es pot tenir salut en una societat amb un 25% d’atur que augmenta al 50% en els joves, amb precarietat laboral, amb desnonaments, sense formació i cultura a l’abast de tothom, sense bons hàbits alimentaris, amb insuficiència energètica, amb contaminació atmosfèrica,… Tot això són determinants de la salut, que s’ha de contraposar al què serien atenciosn sanitàries i que no podem oblidar que inclouen cures, però també prevenció i reinserció social“.

I sobre el sistema sanitari? “Sense participació social no hi ha salut pública. Un altre eufemisme: no som pacients o usuaris, som co-titulars del sistema sanitari, volem i hem de poder decidir sobre la salut i la sanitat. I el sistema ha de ser públic: això implica que la planificació, la gestió, el finançament i el control han de ser públics.”

Referint-se a la seva generació (ell va començar a treballar de metge el 1970), el Toni afirmava “els sistemes públics ja els vam guanyar, i sabem com es fa: lluitant” i és així com hem de reconquerir-los davant de tants retrocessos. En la situació actual, des dels inicis de la crisi, s’han agreujat les desigualtats que determinen la salut i que es poden dividir en tres tipus: de gènere, socioeconòmiques i d’origen (herència de l’exministra Ana Mato i la seva exclusió dels immigrants del sistema sanitari).

I a Catalunya, què? Malgrat els discursos triomfalistes sobre les excel·lències de la sanitat catalana, som la comunitat autònoma amb més duplicitat de contractació, som capdavanters en corrupció (Crespos, Pats, Innoves i més recentment els seus tentacles de les pròtesis) i dediquem un 5% del PIB a la sanitat, menys que la mitjana de les altres comunitats i menys que a Europa. I a sobre perverteixen i treuren pit de la tradició mutualista catalana, quan el mutualisme prové de l’organització cooperativa d’obrers que feien caixes de resistència per cobrir malalties que aleshores no es cobrien.

De nou, un altre eufemisme: les derivacions, que no són res més que privatitzacions. Es tanquen serveis i plantes, de manera que creixen les llistes d’espera i, com es solucionen? Fent derivacions de pacients en “packs” a empreses privades del SISCAT. Un exemple ben il·lustratiu amb què el Toni posava llum a la qüestió: La Clínica Vallès rep packs de 50 pacients de cataractes que l’hospital públic Parc Taulí no pot assumir (per les llistes d’espera), i per cada intervenció, Clínica Vallès paga 300€ al Parc Taulí. El tracte podria semblar positiu, si no fos perquè per cada intervenció, el SISCAT paga 1000€ a Clínica Vallès. Un negoci rodó.

Mentres la prioritat del sistema públic ha de ser fer salut, la del sistema privat és fer diners, de manera que és impossible que casin en la gestió público-privada, si no és en una relació de parasitisme, com ja es deia. I malgrat tot, el sistema mixte és el que segueix defensant l’actual conseller de sanitat, Toni Comín, quan ja s’ha demostrat que és una font de corrupció.

Per aquest motiu, Dempeus s’ha reunit aquesta setmana amb el nou conseller i li ha fet arribar les seves exigències, entre elles:

– l’indispensable control públic del sistema sanitari

– un pressupost mínim del 20% per a l’atenció primària, considerat el mínim necessari per descol·lapsar les urgències.

– retirar el progama Visc +, ja que amb l’excusa de l’anonimitzar dades personals sanitàries s’aprofita per vendre dades que en realitat són públiques i que si es venen a asseguradores, laboratoris farmacèutics, mútues,… no és per cap altre motiu que seguir alimentat la mercantilització de la salut. Les dades s’han d’utilitzar per recerca, per autoavalució del sistema, en cap cas per fer negoci.

– anul·lar la llei d’entitats privades dins els centres públics (un exemple: Barna Clínic no ha de poder estar dins el Clínic utilitzant els seus recursos públics per benefici privat).