Des de ja fa força anys el balcó de l’ajuntament durant la diada de Sant Fèlix és un degoteig constant de polítics de tots els nivells, personatges de la jet set nostrada i, fins i tot, diplomàtics estrangers.
No és pas cap secret que la balconada ha esdevingut un aparador de la política per allò del “fer-se veure”. Una mena de joc de representativitat on pots fer propaganda electoral gratuïtament i, de pas, quedar bé amb la teva claca. Convides gent important, gent amb renom, i guanyes punts. Així funciona aquest circ que és la política.

A la CUP ens preguntem per què cal reservar tant de lloc per a gent que res té a veure amb la nostra festa major, mentre els qui s’ho treballen i les seves famílies (que també reben i treballen durant tot l’any) resten relegats a apretar-se al balcó xic. No hauria de ser a l’inrevés? Que aquells qui treballen per fer-la gran estiguessin al lloc principal? Que el privilegi fos per a qui se l’ha treballat i no per als qui es creuen importants?

Durant els anys setanta la balconada principal era reservada als administradors de la festa i a les seves famílies i la menuda, per als polítics (amb caspa o sense) de l’època. Actualment, però, amb la cultura de la imatge i l’espectacle en dansa hem comprovat com la tendència s’inverteix. En un món on la imatge, més que les paraules, ho és tot, no sortir a la foto és la mort. És no existir. Per tant, tots cap a dalt i a primera fila ben somrients, que a la tele ben macos que sortim.

I de pas, i seguint la tan encertada pregunta que ha sortit de les xarxes socials, #onsónlesdones? 
Quasi la totalitat de convidats han estat homes. Això sí, per no perdre els bons costums, la cambrera que servia el càtering (ves per on), sí que era una dona. No fos cas.

Hem convertit la balconada en un espai per a privilegiats, on el govern local atorga a dit als afortunats de torn un seient a la tribuna daurada mentre observa el poble des de dalt. Un lloc de privilegi que substitueix el just premi a qui treballa per passar a convertir la festa en un aparador per al poder i no en un espai de reconeixement col·lectiu a qui tant ha treballat.