Plató alertava de les trampes dialèctiques dels sofistes. També ho feia Aristòtil, estorats tots dos per l’ampli ventall de sofismes que porten a l’engany. Últimament, fa la sensació que algunes opinions en defensa de l’escola privada hi participen d’aquestes argúcies. Qui no ha sentit  a parlar repetidament de l’educació privada com a garant de la diversitat i l’exercici de la llibertat?

L’argument per arribar a aquesta conclusió es basa en un sofisme ad consequentiam, és a dir, un intent d’aprofitar les bondats d’una conseqüència (l’exercici de la llibertat) per atorgar veracitat a una premisa no contrastada (que l’escola privada assegura la diversitat). A continuació, es reforça el discurs amb la construcció d’una amenaça imaginària (de manera confusa, el col·lectivisme i el pensament únic) perquè la premisa surti vencedora davant d’una falsa dicotomia: la llibertat de l’escola privada versus la temuda uniformització que s’imposa des de l’escola pública. La intenció és que el receptor visualitzi el servei privat com a benefactor de la llibertat i la diversitat. Una fal•làcia prou subtil i, cal reconèixer-ho, prou persuassiva.

Però com a fal•làcia que és, l’engranatge és fàcil de desmuntar. La decisió sobre la tipologia de gestió (pública, concertada o privada) forma part d’un debat econòmic emmarcat dintre de l’arquitectura institucional i de gestió pública d’una societat. És un debat interessant, no hi ha dubte, però és un debat que no s’ha de barregar amb el fet que el servei sigui de qualitat i divers, ja que això, evidentment, és tant viable en una educació pública com privatitzada.

No cal gaire clarividència per veure que ni l’escola pública és pensament únic, ni l’escola privada la garantia de la llibertat. Això és una mera confusió dialèctica que utilitza l’orador per arribar a conclusions a les que d’una altra manera –amb arguments de pes, s’entén– mai podria arribar.

És veritat que vegades el sofisme pot resultar un divertimento, però en aquest cas ens aboca a una conclusió dramàtica: «l’existència de l’escola privada assegura la llibertat d’ensenyament i la llibertat d’ensenyament assegura la democràcia ergo és el pagament de quotes mensuals la que assegura la democràcia». Tota una perversitat.

Està demostrat que l’escola pública de qualitat, tot oferint projectes diversos que permetin triar el tipus d’educació per part de les famílies, és una via factible per garantir la llibertat. A més, i a diferència de l’escola privada, és l’únic camí per assegurar la igualtat entre els tots alumnes. És necessari, doncs, que prenguem consciència que cal repartir les cartes de manera justa entre els més joves. Si fem el contrari tornarem a fer trampes i farem un flac favor a l’exercici de la llibertat.

Francesc Oliva
CUP – Educació