Vam veure, el passat divendres dia 9, a l’acte polític de Sant Boi de Llobregat per commemorar els 40 anys de la manifestació de l’11 de setembre de 1976, que entre 8 homes que representaven partits polítics i organitzacions, hi havia també una dona. Una dona d’entre nou ponents. L’Anna Gabriel.

Arran d’aquest fet, doncs, llançar de nou la recurrent i malaurada pregunta: on són/som les dones???

Sabem el que alguns voldrien. Mireu, no fa tant, aquest mateix agost, el nou mossèn de la Bisbal del Penedès feia una crida perquè “les dones es quedin a casa submises” i ho deia tranquil·lament en un sermó de Festa Major. És evident que el patriarcat segueix arrelat a molts espais de la vida quotidiana, però hi ha afirmacions que, al segle XXI, són actes de violència.

Davant aquests actes verbals de violència i tants d’altres actes que hem de capgirar encara que sembli surrealista, també ens trobem fets com el del passat divendres, en què d’entre nou ponents només l’Anna Gabriel seia en un escenari d’un acte polític important. No tenen dones al capdavant, els altres partits polítics i organitzacions? On són les dones?

És una nova realitat que les dones ocupem espais de la política institucional. No és fàcil ser-hi. No és fàcil perquè la pròpia política a les institucions és purament patriarcal, és un espai estrictament masculinitzat al qual ens hem d’enfrontar dia a dia. Però HEM de SER-hi.

Hem de ser-hi perquè el fet de ser en espais polítics (institucionals) ja és un gest evident per fer caure el patriarcat. Hem de ser-hi perquè fins ara la política i les administracions han silenciat i marginat el paper de les dones. I hem de ser-hi perquè en aquests espais se’ns ha tractat històricament com a insignificants o no-significants i el repte és aquest: donar significat a tot allò que resulta marginat des d’un punt de vista hegemònic central. Hem de donar cos social al fet de ser en aquests espais, per poc còmode que sigui.

Ser, treballar i lluitar en aquests espais de política institucional és un acte de crítica social que entra en ple conflicte amb els interessos i amb les apostes patriarcals. Per això hem de ser-hi, perquè el patriarcat persisteix en el seu intent de generar espais polítics no horitzontals, masculinitzats i incòmodes, i una infinitat d’adjectius més que em reservo. I perquè, a vegades, des dels propis espais polítics permetem que aquestes formes arrelades del sistema patriarcal persisteixin, com va passar divendres passat a Sant Boi. I no només és tasca de les dones prendre consciència i empoderar-nos per ocupar aquests espais, sinó que és tasca col·lectiva de tots aquells i aquelles que formem la societat: homes i dones. El repte és, per tant, col·lectiu.

I és, alhora, senzill si realment la presa de consciència pesa més que el patriarcat en totes les seves expressions. I dic que és senzill perquè el dia 11, vam poder veure com a l’acte polític final de la manifestació de l’Esquerra Independentista a Barcelona, les ponents eren totes dones, capdavanteres de diverses lluites populars de carrer i d’institució, de plataformes, de reivindicacions i de moviments que capgiraran l’historia. Per tat, si es vol, s’hi és, i l’esquerra independentista ho tenim clar.

Per l’Anna Gabriel i les altres diputades, per les moltes regidores de les CUP que fem política municipal als ajuntaments, per les moltes militants que dinamitzem i estirem del carro en les diverses organitzacions… Consciència, empoderament i exemple i ser-hi, ser-hi i ser-hi!

Uns Països Catalans lliures seran feministes o no seran.

 

Laia Santís

Regidora CUP a Vilafranca